dimecres, 30 de desembre de 2009

Cantera de Comacsa: A Castellar diuen PROU! (2)

I aquesta és la versió de LA SEXTA al problema que ja venim denunciant des de fa massa temps: http://www.lasextanoticias.com/videos/ver/un_pueblo_lleno_de_grietas/219282. Ens agradaria que això servís per alguna cosa positiva que acabi protegint el que tenim i eviti que es destrueixi més el que queda.

Padró de Tost al 1824

Detalladíssim aquest paper del 1824 que conclou 203 persones empadronades a Tost, dels quals 116 són homes i 83 són dones i on hi tenim 26 nens i només 2 ancians. No sé si no ho he sabut veure però diria que Sauvanyà no hi és llistat...algú m'ajuda?




dilluns, 28 de desembre de 2009

Cantera de Comacsa: A Castellar diuen PROU!

Ja fa dies que ens queixem: que l'ambient és irrespirable, que el soroll és inaguantable, que la muntanya del torrent penjat és irrestaurable, que...en definitiva ja en tenim prou. Aquesta cantera que va començar fa vint anys de la mà dels 24 hereus de confiança i que ara, aconssegueix -no sabem cóm- adequació a la llei mediambiental, s'está fent insoportable pels veïns de Castellar de Tost...i no és per menys: encara ens queden 20 anys més!! cóm ho resistirem? ho resistirà la muntanya de Tost? qui ens arreglarà les nostres cases? Diversos medis es fan resó aquests dies del nostre problema a http://www.tv3.cat/videos/2130659 ...tela..
I per acabar-ho d'adobar, una altra empresa extractiva ja demana permís per extraure guix a l'altre costat de la vall...francament: creiem que a l'Administració tant local com central, s'ho haurien de mirar això.

La neu a Tost (2)

I heus aqui el punt de vista del Juan Luis, a diferentes hores del dia de Nadal, des de Torà de Tost.

dimecres, 23 de desembre de 2009

La neu a Tost

Mentre aquests dies esperem que ens nevi, cosa no massa habitual a Tost en els darrers anys, us deixem veure aquestes dues fotografies preses a Castellar de Tost l'any 1959 (?) on la neu va deixar aquest paisatge ben nadalenc. Bon Nadal.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Cal Roqueta

Així com a d'altres punts de Tost, la despoblació ha anat fent la seva feina, al poble de Torà de Tost, hi han molts exemples de reconstrucció, repoblació, millora i passió. Un dels casos és la familia Del Campo que des de que van comprar Cal Roqueta fa deu anys, no han parat de restaurar-la amb cura fent-la habitable i confortable. Veieu la foto anterior que és d'enguany, quines diferències té amb la posterior que es va pendre des de Cal Poblador l'any 1991.
Aquesta casa, de la qual el registre més antic el trobem al 1875, hi va morar la familia Terrés-Puigdemasa. La foto de la matança del porc que veiem a continuació está presa a Cal Roqueta l'any 1964.
Veiem des de l'esquerra a l'oncle Felip Terrés de Cal Roqueta aguantant la gola del porc, al seu costat el Joan Planavila de Cal Gravet, darrere del "Gravet" hi ha l'Angelina de Cal Poblador (tot i que alguns diuen que és la Lurdes Planavila de Cal Gravet), les dues nenes de darrere són les filles del Felip i la Conxita Puigdemasa de Cal Roqueta: la Carmen i la Dolors Terrés Puigdemasa i la senyora rossa de davant és la mestra que en aquell moment vivia a Cal Gravet, que no en recordem el nom. Naturalment, el guapo noiet de darrera és el Juanito Planavila Puigdemasa de Cal Vilarrubla.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Les despulles d' Arnau Mir de Tost - Xerrada avui

Una bona forma de passar l'estona si avui esteu a Barcelona aquesta tarda a les 7 hores...és en ple centre. Sentim no haver-nos enterat abans.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Cal Vilarrubla

Cal Vilarrubla (foto 1990), a Torà de Tost, ha estat i és encara una de les cases més rellevants de Torà de Tost. Avui és propietat del Florenci Planavila i Puigdemasa. És una casa de la que en tenim documents del 1812 i el cognom estandart, Vilarrubla, és molt present a molts escrits sobre Tost: recordem que el famós secretari de Cal Solé de la Bastida de Tost, que va idear el “tinglado” de les nenes de Tost, s’en deia, i també tenim present aquest cognom a Cal Grau de Castellar, a Cal Giró de Sauvanyà i a Cal Planes de Mas d’en Planes. De totes maneres, el cognom Planavila és a la casa, com a minim, des d'abans del 1868 segons l'escriptura dels 24 hereus de confiança. Aquesta foto següent s'ha pres enguany.
La casa, com moltes a Tost, clavada a la roca, es conserva força bé: té tres plantes d’uns cent cuaranta metres quadrats cadasquna, un celler muntat a la penya amb una barrica de vi de cent vint litres, un trepitjador per a fer el vi, un rebost fresc, un safareig original on s’hi rentava la roba, una era amurallada i la cort dels porcs amb la seva menjadora també original. Fa uns tres anys es va arreglar el teulat i ara és completamente habitable.
Ens remuntem al 1890, quan es va pendre aquesta fotografia de Dolors Tarrés, de Call Guixa de Colldarnat. La Dolors va tenir 5 fills i dues de les seves filles, la Gertrudis que es va casar amb en Genís Planavila de Cal Vilarrubla i la Conxita ó Concepció que es va casar amb Felip Terrés de Cal Roqueta, se'n van anar a viure cap a Torà de Tost.
La Gertrudis Puigdemasa i Tarrés (Colldarnat 1911- La Seu 2002) i en Genís Planavila i Anell (Torà de Tost 1908 – La Seu 1998) van tenir quatre fills: l’Antònia, en Florenci, en Juanito i la Isabel. Aquests dos darrers han donat encara més vida al poble de Torà de Tost construint dues cases, de les que també tenim pendent parlar-ne aviat.
1958: Florenci i Juanito Planavila, amb el seu cosí Ignasi de Prullans

El Juanito Planavila dalt, abans de que marxés de Torà al 1961
I aquesta ens ha fet gràcia pel nom que tenia el gos del Juanito: "Xiquilín", que nosaltres també en teniem un que s'en deia i els de la Borda també. Deuria ser un nom típic...no hi havia unes galetes?

Els capellans de Tost a la Guerra Civil (2)

En relació a l' entrada precedent, hem de dir que hem rebut confirmació de que el Mossén Guiu de Cal Fabrega, també va tornar a casa després d'un possible empresonament. Sabem que l'any 1943 i 1944 encara deuria viure a Cal Fabrega (?), perquè el Nasiet de Cal Maties li feia d' escolà: "- No s'enterava de res: era sord com una tàpia...-"diu ell.

divendres, 18 de desembre de 2009

Els capellans de Tost a la Guerra Civil

Volem explicar aquesta història avui que va tenir lloc al mes de setembre de 1937, poc després d’iniciada la Guerra Civil, on la nostra Catalunya es va posicionar partidària de la República.

Eren temps confusos arreu. Es vivia la quotidiana pugna entre “bons i dolents”, entre “caçadors i preses”, entre “els que tenim la raó i els que no la tenen” i, en tot això, a Tost, com a totes les zones rurals, es començava l’espoliació de pagesos i ramaders que, lluny de la vida politica i dels conflictes, temien que els prenguessin el poc que tenien.

L’eufòria de l’exèrcit milicià republicà, sovint, abusava en aquestes zones frontereres sense perdó i la gent de Tost, vivia amb por, tement per la seva supervivència, i vigilant les falses denúncies d' alguns veïns rancuniosos.

Una de les atrossitats comeses durant aquests mesos, va ser la persecució indiscriminada de capellans. Els milicians republicans els cercaven perquè creien que estaven en contra del “moviment” i, sense dur-los a les presons, sovint es trobaven els cadàvers dels clergues prop dels cementiris. Els capellans s’amagaven a les masies, als cortals, a les muntanyes, ..on fós… i en molts casos eren ajudats per la població, que també rebien si els milicians els enxampaven amagant un mossèn.

A Tost n’hi teniem dos: el Guiu de Cal Fabrega i el Pubill de Cal Taberner. Aquests homes es repartien la feina de les 6 esglèsies de la vall on hi havia oficis religiosos, però vivien a Tost.

Un mati del setembre esmentat, Maria Calvet Fité, esposa d’Ignasi Pubill Arnau, de la Palanca de Noves, anava a visitar a la seva tia Maria a Cal Serradal. Ho feia sovint i aprofitava per portar xocolata, paper, diaris i altres coses que al Serradal no hi tenien tant accés com ella, que vivia a peu de carretera. Al passar pel pont del riu Tost, es va trobar a dos mosses que esperaven algún vehicle que anés a la Seu d’Urgell, i les va saludar. En aquell moment, els nostres dos capellans ja s’havien amagat a una cova que hi havia al Torrent Penjat (on avui està la cantera de Comacsa).

Poc després va passar un camió de milicians republicans, i les noies hi van pujar. Pel cami, els milicians es feien grossos explicant-les quants capellans indesitjables s’havien carregat i que, practicament el terme estava net. Les noies dels Hostalets, sense pensar massa, van respondre: “-No els heu matat a tots. A Tost n’hi ha dos. Precisament, la cunyada del mossèn Josep Pubill els hi portava menjar, fa una mitja hora…”-.

Al migdia, una colla nombrosa de milicians eren a la Palanca de Noves: volien saber ón eren els mossens de Tost. A les dones les van pregar que agafessin els nens i marxessin d’allà (van anar a la Borda de Noves). Els homes -el padrí Pere Calvet (de cal Puy), l’Ignasi, el Maties i el Tonet Pubill van restar-hi per l’interrogatori….que va ser llarg i estúpid. A mitja nit els milicians, que ja havien begut més del compte, s’enduien l’Ignasi cap al riu Segre i l’amenaçaven no tant sols a llençar-lo a Segre sino en fer la vida “impossible” a la seva familia.

Ningú sap si va “cantar” o no però al cap de tres dies, els milicians van trobar els capellans i els van empresonar a la Seu. A la Palanca de Noves, tenien clar que els havien matat a tots dos. Un any i mig després, el mossèn Josep Pubill trucava a la Palanca de Noves des de Mataró demanant que l’anessin a buscar que ja l’havien deixat lliure. Creiem que no el van matar perquè era gran i estava clar que no tenia cap idea politica definida. Del Guiu de cal Fabrega no n'hem sabut mai més res. Des de llavors, no hi ha hagut cap més capellà a Tost….

diumenge, 13 de desembre de 2009

L' Estudi de Torà de Tost

L'Estudi de Torà de Tost podriem dir que és un dels edificis més "nous" de Torà de Tost i alhora més vells perquè conserva exactament allò que va ser, des de 1925, l'escola dels nois i noies d'aquest poblet, en el qual hi van viure molts mestres ademés del més rellevant, en Miquel Bosch i Jover.
Ha estat habitada, després d' haver-hi els mestres vivint (molts del quals ho van fer a Cal Gravet) per la familia de Cal Masover, que van perdre el padri aquesta primavera, però que estàn acabant de reformar la casa original i quan això finalitzi, deixaràn aquest local comunitari al poble de Torà per a ser utilitzat com a local social. L'Enriqueta i els seus, bé o malament, també han estat responsables d'aquesta conservació que et porta a 100 anys enrera en una sola visita de deu minuts.Veiem aqui la classe única, on encara es pot apreciar la pissarra de l'escola on un dia el poble va cel-lebrar l'arribada de la llum elèctrica.

La llar de foc on encara s'hi escalfen de tant en tant alguns membres del poble.
L 'aiguera de la cuina en el seu estat original.
La cuina amb els seus focs de llenya
Les golfes, com totes les golfes del món: plenes de trastes

El menjador on s'hi passaven els mestres les poques estones que tenien

I un traste curiòs: l'artilugi que feien servir per a traslladar els morts cap al cementiri de Tost (recordem que aquest poble enterrava als seus al poble de Tost, fins que en un trajecte "un mort va matar a un viu" i llavors es plantejà la necessitat de tenir cementiri propi..)

dissabte, 12 de desembre de 2009

Les nenes de Tost


Gràcies a la gentilesa de la Dolors de Castellciutat, publiquem aquest reportatge del "Diario de Barcelona" de 1968 que explica una de les històries de Tost que tants cops hem sentit en les seves diferentes versions. L'hem transcrit en el castellà original per facilitar-ne la lectura i el podeu llegir a continuació.


Diario de Barcelona, Jueves 21 de Noviembre de 1968 – Página 13 –

“LES NENES DE TOST”

Se trata de uno de los sucesos más chuscos de la picaresca del prepirineo. Aconteció en el municipio de Tost, formado por unos pueblecitos asentados en las estribaciones occidentales de la Serra del Cadí. Tost, capital del municipio, es un pueblo antiquísimo. Aparece ya mencionado en el año 839, en el acta de consagración de la iglesia de Santa María de Urgel, uno de los documentos más antiguos que se conservan escritos en catalán y también aparece en varias crónicas de la reconquista pirenaica contra los sarracenos.

Pero no vamos a hablarles del pasado histórico, sino de hechos muy próximos en el tiempo y estrictamente locales, que habían comenzado en comedia pero acabaron en tragedia para sus conspicuos promotores.

Un día de Noviembre de 1930, poco de mi llegada a la Seo de Urgel, conversaba con el amigo Fornesa, bajo los robustos plátanos de su famoso paseo. Ante el cuartel del batallón de xx en la plaza, mi compañero exclama: “- Seguramente ignora Vd quien proyectó y dirigió la construcción de este cuartel.-“ .Confesado de mi desconocimiento concluye: “-Fue Francesc Macià, siendo xx de Ingenieros en Lérida o antes de abandonar la carrera militar para entregarse a la política.-“ Avivada así mi curiosidad, penetramos en el cuartel. En el paso de entrada había un buen número de soldados que con grandes escobas hacían el menester nada heroico de barrer el patio. Una particularidad llamó en seguida mi atención: todos eran muy mayores. Los más jóvenes pasaban con mucho los treinta años. A mi pregunta de quiénes eran aquellos “ancianos”, me dio esta lacónica respuesta: “- Son les nenes de Tost.-“

Seguro que aquella contestación no podía bastarme, aguardó la salida para aclararme el enigma.

A fines del pasado siglo, comenzó a producirse en Tost este sorprendente fenómeno biológico: en todo el municipio no nacía un solo varón. Las mujeres en estado de buena esperanza al llegar al alumbramiento sólo parían hembras. Por obvias razones de tiempo y lugar pasaron muchísimos años antes de que el hecho insólito trascendiera. En 1923, fue advertido en la Caja de Reclutas de Lérida, donde produjo indecible asombro, pero sin más consecuencias.

Por circunstancias que se desconocen, las estadísticas que reflejaban el caso de Tost llegaron a conocimiento de un docto círculo de la capital. Por pura vanidad, muy humana, sus miembros guardaron celosamente el secreto, ilusionados con ser los primeros en descubrir las razones que condenaban a aquella comunidad humana a sobrevivir sin ejemplares masculinos.

Examinando sus posibles repercusiones, se dijeron: la cosa carece de importancia si el fenómeno queda circunscrito al municipio; bastaría entonces con que las mujeres de Tost, similarmente a los fundadores de Roma, raptasen a los jóvenes de los municipios inmediatos. Breve: se impondría repetir el histórico “rapto de las sabinas”, aunque esta vez inversamente, o sea: un rapto de “sabinos”.

Pero esta solución, óptima en aquel supuesto, no lo será si el fenómeno, propagándose, adquiría ámbito nacional. Un rapto masivo de “sabinos” franceses resultaba prácticamente inconcebible y en tal apuro, si nuestros ejércitos sólo pedían nutrirse de amazonas siempre estarían en inferioridad combativa, por muy aguerridas que fueran.

Dispuestos a aclarar el enigma sobre el terreno y con la urgencia que su gravedad requería, mandaron unos comisionados, los más doctos en Biología.

Callando la razón de su presencia, los comisionados recorrieron aquellos pueblos y aldeas, encontrándose con que el sexo fuerte estaba allí abundantemente representado por tipos excelentes y de todas las edades. Ante esta primera sorpresa, se dijeron: ¿será que las mujeres de Tost, en un arranque atávico, ya al rapto salvador? En esta creencia, que suponían confirmatoria del fenómeno, empezaron a interrogar a cuantos hallaban a su paso. Y aquí fue un desencanto mayúsculo: todos los preguntados resultaban ser vecinos del lugar, desde el día de su nacimiento en el propio distrito. Con esto quedaba definitivamente aclarado que en Tost nacían también varones. Como en todas partes. Si había alguna diferencia, estaría sólo en los papeles, pero esta comprobación ya no era de su incumbencia y abandonaron precipitadamente el lugar.

Al día siguiente subieron unos números de la Benemérita que, tras examinar los libros del Registro Civil, aprehendieron al alcalde y al secretario para llevarlos al Juez de Instrucción de la Seo. En las actas de nacimiento habían escrito “hembra” donde debieron haber escrito “varón”. Incoado sumario por falsificación de documento público, alcalde y secretario ingresaron en la cárcel y las “niñas” fueron incorporadas a filas con recargo, sin consideración alguna por razón de sexo ni de edad.

Pasado un tiempo, los detenidos salieron en libertad bajo fianza y regresaron al pueblo. El alcalde, al salir de la cárcel le dijo a un amigo que le aguardaba: “- mañana emprenderé un largo viaje-“ y así fue pues a la mañana siguiente se había suicidado.

Unos días después el secretario enfermó tan gravemente, al decir de sus familiares, que no dio tiempo ni de llamar al médico. Este fallecimiento causó general consternación. Sus convecinos le consideraban bienhechor público, pues quería haberles librado del servicio militar. Si no lo había conseguido era por un simple error de procedimiento.

En el entierro, siguiendo al féretro, iban todos los vecinos del distrito. Absolutamente todos, menos las “niñas” que yo había visto barriendo en el cuartel de la Seo.

Al día siguiente del entierro, unas gentes del vecino Principado, vieron cruzar la frontera franco-andorrana a un hombre que, como dos gotas de agua, se parecía al secretario de Tost, enterrado el día antes.

Nadie habló más del asunto. Las bocas de Tost permanecieron cerradas y conjuradas en un mismo y encubridor silencio.

Pasados muchos años, se dijo que el secretario que fue de Tost acababa de fallecer en Sudamérica. Y se dijo también entonces que el féretro llevado al cementerio no contenía ningún cadáver, sino un leño grande.

¡Vayan ustedes a saber!

divendres, 11 de desembre de 2009

Es troben les despulles d'Arnau Mir de Tost (2)


dissabte, 5 de desembre de 2009

La Vall de Tost des del Sant Quiri

Aquestes són les espectaculars vistes de la Vall que podeu disfrutar si pujeu a la muntanya del Sant Quiri, a uns 1500 metres d'alçada, a tocar de Noves de Segre (Valls d'Aguilar). Le fotos ens les ha pres en Jordi Guitart fa dos dies en una de les seves habituals sortides en bici..aquest és un tio amb sort...!



dijous, 3 de desembre de 2009

Es troben les despulles d'Arnau Mir de Tost

Amb moltíssima alegria rebem aquesta notícia que hem llegit a “La Mañana” i també hem sentit al Telenotícies de TV3: s’han trobat part de les despulles d’Arnau Mir de Tost sota una llosa de l’església de St Vicenç a Àger. Veieu la notícia a http://www.lamanyana.es/web/html/lanoticia.html?id=95281&seccio=cultura&fecha=2009-12-03&sortida=03:00:00. Sembla se que el programa de TV3 "Sota Terra" publicarà aquest reportatge en el 2010. N'estarem pendents...i des d'aqui també felicitem al professor Francesc Fité, un erudit en el tema, deu estar com uns gínjols...