Darrera etapa d’aquests zumbats a qui els ha donat per caminar, així per les bones. Encara avui, després d’una setmana, la gent que els ha vist patejant no deixa de sorprendre’s, i més aviat els prenen per bojos.
Com feia, més o menys, la iaia Pepeta quan sentia que algú anava a pujar una muntanya:
- Però què n’has de fer allà dalt, carallot?-, deia.
Bé, avui, l’Ignasi, lo Bernat, l’Albert, el Jordi i lo Llorenç han sortit de bon matí, com sempre, del Molí de Fórnols, en direcció a Tost, parada, fonda i final de trajecte.
Després de passar la fondalada del riu de la Vansa, arribat a Sorribes i enfilar cap a Banyeres, han decidit aturar-se a l’ermita de sant Julià dels Garrics, per esmorzar.
Allà els ha enganxat l’home que la custodia i, després de les primeres tibantors (per part d’ell), ens ha acabat mostrant l’ermita per dins, on s’han trobat amb la sorpresa de poder contemplar magnífic retaule del segle XV, allà mateix.
Després d’una hora, s’han vist obligats a marxar cagant llets, ja que la mestressa tenia el dinar fet, i ja se sap. No obstant, de camí a Torà, han tingut temps d’arreplegar un parells de quilos de bolets en mitja hora i, després de caminar entremig de boscos d’alzines, pins, boixeres, roures, pedres i el déu que ho va parir han arribat, finalment, a Torà, on s’han trobat amb l’inefable Miranda, que els ha convidat a una litrona, per acabar de fer el cim.
I així ha sigut.
Després de dinar a Cal Serrradal, ben tips, aquesta penya ha arribat a Tost i, com a mostra de que és veritat tota aquesta història, s’ha fet les fotos pertinents.
I ja està.
S’han cascat més de dos cents km, però tampoc hi ha per tant.
Això, si, felicitats.
I fins l’any que ve.
