La necròpolis de Tost

A Tost, avui ja no viu ningú. És fàcil entendre perquè. En aquest lloc àrid, penjat sobre la ladera de la muntanya de pedra i guix, sense aigua i sense camps de forratge, la vida no deuria ser gens fàcil.
Però algú encara recorda detalls. Sabem que a l'any 1900 hi habitaven una cinquantena de persones. Les cases eren de construcció molt humild: fetes amb pedra i cal. Per això, només trobem restes de cal Antich, cal Collet, cal Rita, cal Taberner, cal Sastret, cal Fàbrega...l'única que està actualment en peu perquè ha estat reconstruïda és cal Sastre Gros i, de moment, l'esglèsia parroquial de St Marti de Tost.
Cóm s'ho manegaven aquesta gent tant humild per sobreviure en aquestes condicions?..doncs cultivaven blat, vinya, oliveres i atmellers (tot de secà i per consum propi) i criaven porc, gallines i conills. No hi havia ni vaques, ni cavalls, ni horts de regadiu perquè el terreny i la manca d'aigua no ho permetien. Els homes de Tost anaven a la sega a d'altres pobles a l'estiu (hi teniem bons garbers i lligadors) i es dedicaven a buscar llenya pel caliu i pels forns de guix que hi tenien prop de Palanca de Noves, a l'hivern. L'única ajuda que tenien eren un grapat de burrets de raça catalana i molta voluntat. Realment, en el dibuix que ens ha cedit molt amablement en Llorenç Pubill, les condicions eren molt més esquerpes que les que reflexa, però com ell és fill de fill de Tost, la passió li pot.
Com expliquem en una entrada del mes de Gener, l'últim habitant de Tost va ser l'Antonio Olmos, un camperol andaluç que va marxar d'allà cap al 1970.
La Necropolis de Tost està inventariada per la Direcció General de Patrimoni Cultural.