Les dots de Tost

Una de les rareses del passat, que avui afortunadament ja s'ha perdut, era l'obligació de la familia de la núvia de pagar una dot a la família del nuvi, quan aquests dos es casaven. A Tost, això també era un costum que sovint havia portat enrenou a les families perquè precisament aquesta terra no en tenia masses de recursos. La dot es preferia amb diners, però si no n'hi havien, doncs s'acceptaven diversos estris domèstics que la núvia aportava a la nova llar que es creava en matrimoni. Veiem uns exemples:

En aquest paperet, l'Ignasi Pubill Arnau (Cal Taberner de Tost) acaba de rebre la dot que el Pere Calvet Ribó i l'Elvira Fiter (Cal Puy de la Bastida de Tost) paguen (en tres cops) per a la seva filla Maria l'any 1910.

En aquesta relació veiem els estris que entreguen Josep Bernadó i Magdalena Masové (no en sabem la casa) a Martí Pons de Cal Sastre Gros de Tost pel casament de la seva filla Maria, l'any 1909.

I també aqui en Pere Calvet de Cal Puy de la Bastida de Tost entrega una quantitat a Joan Escales de Cal Esquirol del Pujal d'Organyà per que s'emportin la seva filla Antònia, l'any 1905.

El pas del temps (2)

En contraposició amb aquestes dues primeres fotografies de 1991 de la localitat de Sauvanyà, tenim les que van a continuació preses el mes d'Agost d'enguany. A Sauvanyà sembla no haver passat el temps. La majoria de les cases conserven la seva volumetria original i moltes d'elles fins i tot el teulat, les portes, les finestres i els accessos. Alguns veïns han començat a arreglar les cases i n'hi ha més d'un que s'ha fet mal en l'intent...

Diners per obres a Montant de Tost i l' Aeroport

En el link que adjunto podeu trobar una notícia publicada a "La Mañana" que explica on destina el DPTOP (obres públiques) els diners a les comarques de Lleida. Una notícia bona: la millora de la seguretat en el túnel de Montant i una de dolenta: més diners per l'adequació de l'aeroport de la Seu.... http://www.lamanyana.es/web/html/lanoticia.html?id=95110&seccio=Comarcas&fecha=2009-11-26&sortida=03:00:00

El carter de Tost

Sembla que l'any 1968, el carter de Tost va demanar un augment de sou, argumentant les poblacions a les que donava servei de correus des de la Palanca de Noves. En la carta anterior, "Correos" li demana que se li certifiqui les zones d'actuació i en la resposta següent, l'alcalde accidental, en Josep Colell, li certifica el recorregut que fa numerant el nombre d'habitants d'aquell moment en alguns pobles de Tost.

No sabem si va aconsseguir l'augment però el que sí sabem és que el recorregut el Maties el feia a peu, perquè moto no en va tenir mai...potser li feia de carter algún dels seus fills...

El pas del temps

Tres fotografies que evidencien el pas del temps a Tost: a dalt, Tost al 1966 quan encara hi vivia sol l'Antonio Olmos, en un repotatge publicat al diari "TeleExpres", al mig Tost en una fotografia de 1992 on encara s'hi veu de peus Cal Sastret en primera linea i a baix, Ca l' Antich, l'Estudi i el teulat de la Rectoria....tot això en contraposició amb aquesta foto presa ahir, més o menys des del mateix punt, on quasi totes les cases són a terra.

La visita del Bisbe de la Seu d'Urgell

Un cop cada dos o tres anys, a Tost rebien la visita del Bisbe de la Seu d'Urgell que era una mica com a "Bienvenido Mister Marshall". Tothom s'engalanava amb el vestit del diumenge (l'únic que tenien), portaven una mica de teca per la festa i el Bisbe feia la misa a St. Marti de Tost. Era una festa on tothom s'hi trobava provinents de tots els poblets de Tost.

Aquella visita s'aprofitava per a la confirmació dels ganàpies de deu a catorze anys que tenien també la funció de buscar flors i tota mena guarniments per a l'esglèsia. A la fotografia de 1944 veiem la porta de Sant Marti de Tost ornamentada amb el que van trobar per aquella ocasió i alguns dels afortunats Confirmats pel Bisbe d'aquell any on identifiquem:

1.- Lurdes Vilarrubla, de Cal Escolà de Castellar

2.- Emilio Obiols de Cal Xico de Castellar

3.- Juanito Guitart de Cal Grau de Castellar

4.- Rosario Espot de Ca l'Altimir de Castellar

5.- Ramona Arnau de Cal Joan de Castellar

6.- Paquito Espot de Ca l'Altimir de Castellar

7.- Roser Bossa de Cal Porta de Castellar

8.- Josep Espot de Ca l'Altimir de Castellar

9.- Maria ? de Cal Valentí de Colldarnat

10.- Núria ? de Cal Culties de La Bastida

11.- Montse Guitart de Cal Grau de Castellar

12.- Ignasi Pubill de Cal Maties (la Palanca de Noves)

13.- Pepito Pubill de Cal Maties (la Palanca de Noves)...

El forat dels Tres Ponts

Foto de "Catalunya amunt i avall", Tot l'Alt Urgell, Joan Oliva, 1991

Dediquem aquesta entrada al Joan Vázquez de Lleida que l’altre dia ens va demanar sobre el Forat dels Tres Ponts, que no pertany a la Vall de Tost, però és un punt molt proper, quasi a tocar. Li confirmem també que per aquest lloc, abans de que es construïs la carretera actual, la C-14, passava un cami medieval que van usar durant molts anys els “nostres” contrabandistes (totes les families de Tost en tenim algún) i del qual ja parla, al 1797, el nostre vell conegut Francisco de Zamora al seu manustrit “Diario de los viajes hechos en Cataluña”:

“…Organyà es paso de contrabandistas. Salimos de Organyà después de haber comido y volvemos a meternos hasta orillas del rio Segre, siguiédole por la misma madre, de modo que con una ligera avenida queda cortado el paso hasta entrar en la abertura de los dos montes que parece haberse formado el mismo río: y aquí está el famoso paso llamado de los Tres Pons porque en poco tiempo se pasan tres puestes: dos de madera y otro de piedra…. Es este el sitio de los Tres Pons tan estrecho y peligroso, que sólo viéndolo puede comprenderse. El camino va siempre sobre el mismo río, formando una especie de roza de la misma peña, no habiendo otro resguardo que pueda impedir del río que un pequeño parapeto de dos pies de alto; y en muchas partes no hay ninguno. El piso es de piedra viva, llena de pidrezuelas que han caído de la montaña, que aumentan el peligro por el mal piso; es necesario ir con gran cuidado, para ver si viene alguna caballería, pues no pueden pasar dos a un tiempo.
Aumenta el horror de este diabólico pasaje, la eminencia de las dos montañas, que llegándose a unir tanto en el puente de piedra, parece que cierran el paso y la vista del cielo, al cual se agregan unos horribles peñascos, que amenazan desgajarse de aquellos montes y cerrar el paso.
Más adelante se encuentra otro puente de piedra y luego se dividen el camino que va a Urgel y a la ermita de San Juan del Erm (¿) y allí, inmediato sobre un peñasco hay un castillote arruinado que seguramente con poca gente impediría el paso.
Todo este camino ni puede ser peor ni más mal conservado. Ciertamente parece cosa ridícula estar tratando de hacer caminos nuevos y dejar que se pierdan los antiguos. Éste absolutamente hace pasar por él la necesidad. ¡Y qué será en invierno, en un país que nieva casi continuamente y se hiela el piso! De aquí vienen las desgracias que continuamente se refieren a este tránsito!.
Pasadas las estrecheces, empieza a abrirse el terreno y como se suavizan los montes se halla los Hostalets de Tost y a la izquierda se alcanza a ver la herreria de Noda (Noves?) sin verse en estos terrenos bosque alguno….”

¿Qui ens pot explicar la seva experiència fent aquest cami?

Els ruquets guixaires de Tost

És cosa sabuda que a Tost hi tenim guix, i molt. Però això no és pas nou perquè els nostres avantpassats ja traginaven amb el guix i el coien als seus propis forns dels quals ens queden, al menys, una trentena a la vall de Tost.

El mineral (el guix) es recollia en forma de pedra de la pròpia muntanya on aflora. La gent de Tost construia els forns fent un gran forat en una pendent (a mà o dinamitant-lo) que cobrien amb rocs resistents (el guix cou a 200ºC), de forma que el foc quedés a la part baixa i des de la part alta es pogués carregar el material. Calien tres dies d’alimentació del forn en continu per coure el material que, un cop cuit i fred, era més lleuger i per tant més senzill d’esmicolar i triar. Sabem que alguns forns tenien molins sota la fogata, però no n’hem trobat cap de moli.

Quan el guix estava als sacs, aquests es carregaven en els burrets que ajudaven a portar la càrrega a vendre-la. És per això que molts anomenaven a la gent de Tost: “Els ruquets guixaires de Tost”.

L’empresa alemanya Knauf coneix el procés molt bé, però ells ho fan de forma moderna. Investiguen, s’instal-len, dinamiten i s’ emporten el mineral a la planta de tractament. Això és el que vol fer ara a Tost i per això ha demanat una Concessió d’Explotació minera de 8 quadrícules (unes 240 hectàrees) localitzades sobre l’ermita de St. Genís de Torà de Tost (expedient CD Tost nº 4232/1). També, i de cara a l’ampliació futura d’aquesta mina a cel obert que segur li otorgaràn, ha demanat d’investigar (expedient Tost-2 nº 10254bis) en 14 quadrícules (unes 420 hectarees més) de cara a emportar-se tot el guix que hi tenim.

Però Knauf no baixarà el guix a la planta de St. Llorenç de Morunys a peu i carregant ruquets. Això també ho farà de forma més moderna: de 15 a 25 camions de gran tonatge circularan diariàment per les muntayes de Tost per fer aquesta extracció de la que tant sols es beneficiaran els 24 hereus de confiança - St Germé (que li han llogat les terres de Tost) i ells mateixos.

La Festa Major de Tost (2) l'any 2000

Una comunicació del mateix artista plàstic Vicens Cassassas Canals ens porta a aquest projecte anomenat TOST'00 que va tenir lloc al despoblat de Tost l'estiu del 2000 amb una desbroçada general i l'intenció de crear un espai artístic amb camins de comunicació de fusta entre les cases. Va rebre una subvenció de CajaMadrid però aquests diners van ser insuficients. El projecte es cumplimentava amb un espai web. Veieu la galeria a http://www.alt-urgell-virtual.net/tost_galeria.html i el projecte a http://www.alt-urgell-virtual.net/urgellpedia/index.php?title=Tost%2700.

Les paraules de l'autor ens han agradat especialment: "Hi ha temps de tot. Tost és un projecte: no és una obra ni un event. Res succeirà repentinament, res d'impacte ni de ràpid consum, res de grandiloqüència ni personalisme. Tost és de tots i no és de ningú, i aquesta és la seva grandesa. És un projecte i un futur que s'ha d'anar fent a sí mateix. Quaranta anys després de la partidade l'últim habitant, Tost és avui un espai estrany, enigmàtic: la vegetació s'ha anat apoderant del que queda de les construccions humanes. Un treball de neteja, tallant bardisses i males herbes, fa sorgir sota l'abundant vegetació vestigis d'un passat recent que es remonta alhora a la nit dels temps. És un passat que ens observa, i existeix, crec, la possibilitat d'un futur diferent. Tost és un present extraordinari: alguna cosa així com el jardí de la història. La idea que empeny aquest treball és conservar-lo. Hem treballat durant mesos. Ara, al novembre, el fred ha arribat i el dia s'escurça. L'any que ve seguirem. Aquestes paraules potser facilitin alguna cosa; el canvi que pot observar-se al poble potser encoratgin algú a continuar. Mireu-vos aquestes imatges, i encara que que els plaers del lloc, del seu pos i del seu pes, dels seus llocs i de les seves estones són de difícil transcripció, potser capten la densitat del lloc, del seu present i del futur que podrem donar-li... I després preneu el camí dels cents i cents de llocs com aquests que hi ha al llarg i ample de la nostra geografia. Nosaltres, de moment, hem tornat a celebrar la Festa Major del poble, el mateix dia de sempre, l'11 de novembre, Sant Martí".

I mireu, aquesta "escudellada" per St. Marti, sí que és una bona idea que m'apunto pel proper any.

L' Hostal de Tost (2)

El fotògraf-excursionista-amic-homecompromés David Manzanera, http://davidmsfoto.blogspot.com/, ens fa caure en el detall que l'hostal de Tost és el que els mapes de l'ICC marquen com "Casa de Coll de Creus" fent una comparativa entre el plànol de l'entrada anterior i aquest actual on s'ha marcat la ruta GR 7/150. Per tant corretgim l'error que aquest hostal ja no hi és, però jo no en tinc cap fotografia (no em sona de res aquesta casa...ho haurem d'anar a veure abans que caiguin les neus..).

Aquesta ruta ja la segueix en un reportatge detallat en Carles Danon del setembre de l'any passat, que val la pena veure a http://carlesdanon.blogspot.com/2009/01/gr-7-la-seu-durgell-tuixn-8-9-08.html.

L' Ermita de Sant Fruitós

L'Ermita de Sant Fruitós de Fontelles es pot visitar si prenem al Plà de Sant Tirs el cami que va a la Freita encara que també es pot fer a peu des de Torà de Tost. Físicament es troba a uns 350 metres de Cal Franc per sobre del cami que els separa. És del segle XI, d'estil romànic i una sola nau d'uns 40 metres als que afegim uns altres 30 aproximadament que fan de cementiri. El seu estat és força estable perquè el teulat de doble vessant ha estat reconstruït i està a estalvi de saquejadors gràcies als pins, esbarzers i roques que l'envolten. Una altra petita meravella de la nostra història..

L' Hostal de Tost

Diu en Francisco de Zamora en el seu diari “DIARIO DE LOS VIAJES HECHOS EN CATALUÑA” manuscrit de 1797 editat per “Curial Documents de Cultura” que:

“Desde Solsona, a buscar la carretera de Madrid, se ha proyectado un camino que es en sustancia el que han solido traer los ejércitos franceses cuando han entrado en Cataluña. Ha de empezar en Solsona bajando por orillas del Río Negre a Torà (de Biosca) e Igualada, ya sea por Pinós, ya por Ardévol. Desde Solsona ha de subir por el Puerto del Conde (Port de Comte) a El Aseo de Urgel (La Seu d’Urgell) y después a Puigcerdà. No pide grandes obras; corta casi por el medio a Cataluña y sólo hay de malo que el Puerto del Conde, en invierno, es intransitable por las nieves.”

Vist també el mapa del 1850 (¿) que també ens ha trobat el Juan Luis del Campo, podriem dir que el cami ral que anava de Solsona a Andorra, passava antigament per la vall de Tost en el seu traçat pel Coll de Creus, i prova d’això és que ademés HI TENIEM UN HOSTAL ¡! (aquesta sí que és bona: mireu el plànol), és a dir, que en ple cami maleït i pedregós, podies fer un repòs (ó el que fòs) al mateix Coll de Creus (quina llàstima que ja no hi és..).

Citem també, en un antic llibre de rutes (cóm es diu aquest llibre antic Juan Luis?) on hem trobat citada aquesta ruta de “L’ ANTIC CAMI RAL DE FERRADURA”, "...de gran importància en anteriors centúries. És trajecte interessant i d’alegre vista per les altes serres que s’atravessen i les belles valls que s’entrecreuen. La tirada és molt llarga (és clar, la ruta fa des de Solsona a la Seu a peu i s’hi tira vuit hores i mitja). Pot repartir-se en dos o tres jornades baixant des del coll de Jou a St Llorenç i remuntant el Cardener o baixant a Tuixent des de Port de Comte...(parla d’ una altra ruta)... També es pot fer nit a Fòrnols. Quan el trànsit era gros i s’hi feia amb matxos de bast (¿) la jornada es repartia fent-se nit en els hostals del cami.

La Festa Major de Tost

Avui, 11 de Novembre, St. Marti, al despoblat de Tost estàn d'aniversari. Potser els esperits i els animalots d'allà cel-lebraran la Festa Major de Tost que s'havia vingut celebrant en aquesta data però jo no sé si tinc més pena perqué Cal Planetes ja ha caigut, o perquè voldria ser allà i no puc (i cau en vers).
Publico aquesta bucòlica foto de 1988 de Cal Planetes presa per la nostra amiga Glòria on es pot veure a la seva gata tricolora a la que anomenaven (no us ho perdeu): Por los frondosos parajes de Wisconsin. A veure si l'any proper podem gaudir d'aquesta festa major...

Els camins de Tost

Heus aquí un mapa elaborat per la espanyola “Dirección General del Instituto Geográfico y Catastral” posat al día pel també espanyol "Servicio Geográfico del Ejército" al 1949. Aquest plànol ens l’ha cedit en Juan Luis del Campo, així com altra informació que anirem publicant aviat. És curiós el marcatge exacte dels camins, molts dels quals avui ja no hi són. Ens hem dedicat a resseguir en color rosa, els camins avui asfaltats, en color groc, els camins per on s’hi transita amb una certa facilitat i en verd, els camins que s’han perdut, total o parcialmente o bé, els que han variat el seu traçat.

Amb això ens hem adonat que, per exemple, l’antic cami de la Bastida que pujava per la Palanca de Noves, s’ha perdut. També s’ha perdut el cami antic des de Tost a Sauvanyà, o el de Fontelles cap a Torà de Tost, o el de Colldarnat cap a la Barceloneta... El caminet des de la C14 cap al Puig de la Torra, agafant el cami antic de Montant de Tost, tampoc l’hem sabut trobar.

Cal Grau (1)

Cal Grau, a Castellar de Tost, és una casa rellevant perquè és una de les poques cases de la vall de Tost (deixant a part les de Montant de Tost) que no ha quedat mai deshabitada i per tant, si parlés, podria explicar moltes coses.

La data més antiga la tenim prop del 1870 quan Jaume Baraut Obiols de Casa Joan Grau de Montant de Tost es casa amb Maria Vilarrubla Avis (potser d'aqui vé el nom de la casa) i tenen un sol fill: en Joan Baraut Vilarrubla que acaba casant-se amb Maria Dayna Obiols, de la vall de Lavansa (no en sabem la casa), cap a 1895.

Aquesta parella tenen dues filles, la Ramona i la Concepció.

A la foto anterior veiem la parella més velleta (en Joan Baraut i la Maria Dayna) amb la seva pubilla, la Ramona Baraut Dayna, que es va casar amb Venanci Guitart Casafont, de Cal Guitart de Sorribes, i van tenir tres fills: en Salvador, en Joan (Juanito) i la Montserrat. L'hereu, en Salvador, es casaria amb la Carme de la Palanca de Noves i tindrien set fills (però aquesta ja és una altra història que explicarem un altre dia).
Aqui veiem els mateixos, el Juanito és dalt de l'ase, i la senyora del vestit de flors i la nena, que no sabem qui son (suposem que veïnes de Castellar de Tost). Les dues fotos es prenen el mateix dia d'estiu de 1942.

La Ramona Baraut Dayna, pubilla de cal Grau, el dia 7 de Desembre de 1918 en que es va casar amb Venanci Guitart a Castellar de Tost.

La primera nevada de l'hivern de Tost

"-Reees.." que diria mon pare. I és veritat: quatre flocs malparits de neu cap a les set i mitja del mati, constituien el que podem dir que és la primera "nevadeta" d'enguany a Tost. Cap a quarts de deu, un cop esbaida l'amenaça del mal temps, apareixia l'arc de St. Marti mentre el St. Quiri s'ho guaitava des de Noves de Segre (merda de càmera..quan pugui m'en compro una altra..). Amb això, una trentena de carronyaires voltors sobrevolaven La Bastida de Tost: alguna bestiola moribunda, segur...

La cita del dia 13

Aquesta artista barcelonina, casada amb un "tostenc" (quin deu ser el gentilici?) ens deleitarà amb la seva exposició a partir del dia 13 fins al 29 de Novembre, al Centre Cívic de la Seu d'Urgell. No hi falteu!

Cal Giró (2)

Per gentilesa del Quim Valera hem aconsseguit aquesta fotografia de 1930 de la última familia que va habitar aquesta preciosa masia de Sauvanyà de la qual ja vam publicar fa uns dies el que en sabem.
Hem identificat amb els nombres en vermell damunt la foto a:
1.- Neus Llorach (filla de Paula)
2.- La cabra: no sabem sóm la deien
3.- Agusti Betriu (casat amb Neus de Cal Xico de Castellar)
4.- Enriqueta Betriu (l'àvia del Quim)
5.- Ermengol Betriu
6.- Marti Betriu (casat amb la Lola de Cal Peirot)
7.- Francesc Betriu (nat a Cal Serradal)
8.- Àngela Llorach (filla de Paula i darrera pubilla de Cal Giró)
9.- Paquito Betriu
10.- Paula Travesset Sala (pubilla de Cal Giró que va criar sola a tres filles no sabem massa bé cóm perqué en les condicions de l'época aquesta dona era una heroïna...)
11.- Rosalia Llorach (filla de Paula)
12.- No sabem qui és, però suposem una amiga de la familia

La Palanca de Noves (2)

En aquesta fotografia de 1941 veiem la Palanca de Noves abans de que fos "Cal Maties" i, és clar, "Cal Tú Tries" on hi identifiquem al capellà José Pubill, l'Ignasi Pubill i la Maria Calvet amb els seus tres fills, en Maties (amb la seva dona Pepeta i els seus fills Ignasi, Pepito i Àngel), el Tonet i la Carmeta de Castellar. En aquell moment, ja feia dinou anys que s'havien traslladat a aquesta casa, procedents l'Ignasi de Cal Taberner de Tost i la Maria de Cal Puy dels Masos de la Bastida de Tost. Aquesta és doncs la data en que creiem, 1922, que Cal Taberner i Cal Puy van quedar deshabitades.