A la fotografia de quan es van casar, veiem al Pau (o Joan) Baraut de cal Maçanell i a Maria Albòs de cal Felip.El penúltim propietari de Cal Maçanell, en Pau Baraut (1897-1974), era, literalment, un ganàpia. Dos mesos després de que naixés, un dia de St. Joan, els seus pares havien decidit registrar-lo com a Joan. Però per alguna raó que desconeixem, el seu pare el va registrar com a Pau i no va dir res a ningú.
El noi, que va ser cridat a files quan tenia 26 anys perquè va ser “una de les nenes de Tost”, es va assaventar llavors que no es deia Joan, sinó Pau. Potser ell s’ho deuria prendre bé perquè era un home al qui agradava la bona vida, l’aparença, el bon menjar i el bon veure, la roba cara, els darrers models de la tecnologia del moment, xerrar, explicar històries, viatjar….però és clar, no li agradava treballar i menys, en la duresa en que s’havia de fer a cal Maçanell.
Quan el seu pare, l’Anton Baraut, ja era massa gran per encarregar-se completament de la finca, els masovers, la feina del dia a dia i sobretot, del bestiar, en Pau (o en Joan), va començar a pressionar a la seva dona Maria per marxar de cal Maçanell. Primer van estar dos anys a cal Ramon de Sauvanyà, que també era propietat seva, i quan van aconseguir vendre-la, van marxar cap a Lleida. Cal Maçanell va quedar llavors morada per uns mitgers que se’n cuidaven.
Però és clar, el cul inquiet del Joan (o en Pau) no podia deixar que els masovers de cal Maçanell visquessin en pau i en unes minimes condicions com li demanava el seu pare: li semblava que el que es quedaven els mitgers era massa per ells….I vet aquí que es va comprar una moto -una Derbi- a cal Guallart de Lleida. El primer que va fer va ser anar-se’n cap a Sauvanyà amb la moto i l’intenció de donar la vara als pobres mitgers, però de camí, va cremar el motor. Emprenyat com un ruc, va tornar cap al concessionari perquè li arreglessin la moto i allà, li van canviar el motor, deixant-lo allà per estudiar-lo com una cosa rara: el talús havia anat tota l’estona “en primera” fins que el motor es va tornar blau !!
La dona del Pau (o en Joan) i la seva filla Camila que eren unes pencaires de valent, no li van perdonar mai a aquest “cap de pardals”, deixar-se perdre el Maçanell per una mala gestió amb un prestamista, però aquesta és una altra història.
El que està clar és que la família Guitart-Baraut sap força bé cóm es manipula un motor i avui, un dels nets de la Camila gestiona un entranyable negoci de vehicles d’època a Lleida…
El noi, que va ser cridat a files quan tenia 26 anys perquè va ser “una de les nenes de Tost”, es va assaventar llavors que no es deia Joan, sinó Pau. Potser ell s’ho deuria prendre bé perquè era un home al qui agradava la bona vida, l’aparença, el bon menjar i el bon veure, la roba cara, els darrers models de la tecnologia del moment, xerrar, explicar històries, viatjar….però és clar, no li agradava treballar i menys, en la duresa en que s’havia de fer a cal Maçanell.
Quan el seu pare, l’Anton Baraut, ja era massa gran per encarregar-se completament de la finca, els masovers, la feina del dia a dia i sobretot, del bestiar, en Pau (o en Joan), va començar a pressionar a la seva dona Maria per marxar de cal Maçanell. Primer van estar dos anys a cal Ramon de Sauvanyà, que també era propietat seva, i quan van aconseguir vendre-la, van marxar cap a Lleida. Cal Maçanell va quedar llavors morada per uns mitgers que se’n cuidaven.
Però és clar, el cul inquiet del Joan (o en Pau) no podia deixar que els masovers de cal Maçanell visquessin en pau i en unes minimes condicions com li demanava el seu pare: li semblava que el que es quedaven els mitgers era massa per ells….I vet aquí que es va comprar una moto -una Derbi- a cal Guallart de Lleida. El primer que va fer va ser anar-se’n cap a Sauvanyà amb la moto i l’intenció de donar la vara als pobres mitgers, però de camí, va cremar el motor. Emprenyat com un ruc, va tornar cap al concessionari perquè li arreglessin la moto i allà, li van canviar el motor, deixant-lo allà per estudiar-lo com una cosa rara: el talús havia anat tota l’estona “en primera” fins que el motor es va tornar blau !!
La dona del Pau (o en Joan) i la seva filla Camila que eren unes pencaires de valent, no li van perdonar mai a aquest “cap de pardals”, deixar-se perdre el Maçanell per una mala gestió amb un prestamista, però aquesta és una altra història.
El que està clar és que la família Guitart-Baraut sap força bé cóm es manipula un motor i avui, un dels nets de la Camila gestiona un entranyable negoci de vehicles d’època a Lleida…
La Maria Albòs ja a Lleida de gran
La Camila Baraut de joveneta a Lleida 
La Camila va conèixer a Lleida a un altre persontage de Tost: en Josep Guitart Buchaca de cal Culties de la Bastida de Tost, amb qui es va casar. Eren cosins segons però llavors no es coneixien. D'aquesta unió van neixer dues bessones i un varó, als que veiem a la foto amb les seves parelles i els avis.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaConeixo a la Maria Teresa Albos de Cal Felip de Sauvanya. La seva germana Palmira i la seva mare Maria (anomenada "la Maria del ruc")
ResponEliminaHola,
ResponEliminaSóc la Palmira de Cal Miquel de Sauvanyà, filla de la Maria "la Miquela" i el Josep de Cal Miquel.
La meva filla Cristina, em va ensenyar aquest Blog i m'ha fet moltissima il.lusió veure'l. Arrel d'això he decidit escriure la meva vivencia a Sauvanyà.
Als anys 50 hi havia 5 cases a Sauvanyà: Cal Giró, Cal Marroi, Cal Bessa, Cal Pairot i Cal Miquel.
Poc a poc, la gent del poble van anar marxant. Els ùltims van ser els de Cal Marroi. Tot i que ens haviem fet la carretera, molts de nosaltres vam marxar buscant una vida més fàcil, doncs, viure allà dalt era molt dur.
Jo vaig nèixer a Adrall i amb quatre anys, la meva familia i jo vam tornar a casa del meu pare, d'on n'era hereu. A Sauvanyà hi vaig estar fins que vaig tenir 16 anys.
Allà hi va nèixer la meva germana petita, la Roser.
Els meus records d'aquest lloc són de molta solitud. Tot i estar en el mateix poble, les cases estaven molt allunyades les unes de les altres.
Recordo, com ens agradava a mi i a la meva germana Maria Teresa ( actual pubilla de Cal Miquel ), anar als pobles veins, a les Festes majors...i que dur que es feia el camí!
Una hora per arribar a Torà, dos a Montant, tres a la Seu...
I si us sóc sincera, la major alegria que vaig tenir va ser quan em van dir que tornavem a viure a Adrall!
Adrall tenia totes les comoditats que no tenia Sauvanyà. Aquí no teniem ni aigua, ni llum...
M'alegra molt que algú escrigui aquest blog, m'agradaria saber qui és o si més no poder-nos posar en contacte!
He llegit que la meva germana i jo figurem com a filles de Cal Felip, i no és així, doncs nosalres sóm de de Cal Miquel. Tot i portar el mateix cognom, Albós, no sóm familia.
No havia sentit mai, que anomenessin a la meva mare, com " la Maria del ruc"...tot i que podria ser, perquè sempre feia tota la feina amb un ruc!
Espero poder escriure més, igual com també espero poder saber qui fa aquest blog!
Fins aviat!
Palmira Albós Patsí
Estimada Palmira,
ResponEliminaEstem molt contents que t'agradi el blog però si ens escrius de forma anònima no et podem contestar a tu directament...amb gust ens presentarem si ens escrius un email a salvem.tost@gmail.com : ens has d'explicar tantes coses....gràcies per escriure'ns aviat!