Aquest any, la Mare Natura ens ha premiat la fidelitat donant-nos aigua. 
L’esglèsia en aquell moment ja estava bastant feta pols. Hi quedaven però, les imatges de sant Marti, sant Ponç, sant Pere, santa Maria i sant Pau. En una de les parets laterals també hi havia l’escut d’Arnau Mir de Tost. A banda i banda de la porta d’entrada es llegien dos versos dedicats a st. Pere i st. Pau, un dels quals es veu a la foto principal dels nuvis : « Tu ets Petrus et super hanc petram edificabo eclessiam meam » (vé a dir alguna cosa semblant a.. « Tu ets Pere i sobre la teva pedra edificaré la meva esglèsia »). També hi havia la pila baptismal i la campana de la que ja hem parlat. L’Antonio Olmos (l’últim habitant de Tost) va fer d’escolà del capellà durant la cerimònia. 
La pluja, el fang, el dia lleig i les difícils condicions per arribar a l’esglèsia no van impedir que aquesta parella i els seus convidats disfrutessin de les seves noces, que va ser l´últim ofici en aquesta parròquia. La baixada de Tost cap al banquet que es celebrava al paller de la Palanca de Noves, la van fer molts a peu i van començar a dinar cap a les 6 de la tarda. Avui, amb set fills criats, els dol veure cóm l’edifici s’ha anat deteriorant, i per això, són membres actius d’aquesta plataforma.
Els dos padrins dels nuvis, Josep i Ignasi, la iaia Consuelo i altres convidats. Al fons, les quatre imatges de st. Ponç, st. Pere, st. Pau i sta. Maria. A dalt a la dreta l'escut d'Arnau Mir (?). 
La Camila i l'Ignasi a la Rectoria, casa que estava enganxada al Castell de Tost 
El generador "dels collons"que li deien: va fallar més que una escopeta de fira. 
Creiem que són els nens de cal Grau, de Castellar de Tost. Identifiquem en Salvador, l'Ignasi, el Jesús, la Carmeta i potser la Montse de Manresa..però no n'estem segurs.
L'Arnau Mir de Tost va ser un cavaller que es va fer célebre per les seves gestes i la seva persistència contra els sarraïns donant renom a Tost i a tota la seva vall. Nascut al Castell de Tost cap a l'any 1000 i fill de Mir i Sança, es casà amb Arsenda i s'hi va estar, abans de dedicar-se per complet a la reconquesta, fins l'any 1047. El castell on va viure, que va construir el seu pare, es situava dalt de la roca davant l'esglèsia de Tost, pràcticament al precipici. Veieu més informació a http://castelldellorda.blog.com/3255122/. Va ser el cavaller Arnau qui va fer construir la primera esglèsia a Tost i se la va fer consagrar l'any 1030 pel bisbe Eribau d'Urgell i fins i tot l'abat Oliba de Ripoll li va enviar unes relíquies per la lipsanoteca, de les que parlarem més endavant.Cap al 1750 aquesta esglèsia deuria ser ampliada, més o menys a cóm és avui, destruïnt l'original temple romànic del que avui només es conserven algunes parts com portes i finestres. Diu la llegenda que al Montsec de Tost no hi ha bosc perquè per refer la Parroquial, van tallar gairebé tots els arbres i se'ls van vendre.
El patró de Tost és obviament Sant Martí i la festa major es celebra el 11 de Novembre (festa d'hivern). A l'estiu, celebrem la secundària, per Sant Ponç, cada 11 de Maig. Diuen que dins aquest temple hi havia una imatge de Sant Ponç que el poble del Pla de Sant Tirs volia per la seva parròquia. La gent de Tost explicava que, cada cop que es volien emportar la imatge succedia alguna cosa que la feia tornar cap a Tost.
Un baldaquí era un element romànic que intentava accentuar la importància de l' Eucaristia, o del representant d'aquest acte, dins l'esglèsia. Direm que era una espècie de cobertura de l'altar que intentava magnificar aquest fet. S'en feien de diversos tipus: de roba, folrats en or o plata, amb marbre, fusta...En el cas de les esglèsies més humilds (com és la de Tost), es tractava d'un plafó de fusta pintat al tremp, col-locat damunt l'altar i aguantat sobre una biga travessera i dues de laterals. Sovint, es rivetejava amb una cresteria, també pintada al tremp.
Aquest baldaqui creiem que deuria lluir a l'antiga esglèsia de Tost, fins que aquesta va ser ampliada (cap al 1750?) i llavors deuria ser arreconat en algún lloc fins que l'Oleguer Junyent, se'l va emportar, cedint-lo en algún moment al col-leccionista, Lluis Plandiura. Aquest últim el va vendre al Museu Nacional de Catalunya al 1932. És possible que en aquell moment, el Museu Episcopal de Vic, s'acopiés també les bigues, la cresteria i altes reliquies com la "vera creu de Tost" i la roba bizantina que la envoltava.
L'il-lustració de l'instal-lació que publiquem la va dibuixar Jordi Ballonga, en motiu de l'exposició "El Cel Pintat" del MEV. El catàleg d'aquesta exposició és un document recomanat pels amants de l'art romànic i l'hem trobat a la venda al MEV: una obra molt interessant!
