La "pinya" del Nasiet

El juny de 1962, l'Ignasi Pubill de la Palanca de Noves, va caure al Segre davant de la Reula, quan anava cap a casa en el seu Renault Dauphine. La recta de la carretera en qüestió, llavors la C-1313, fa una mica de corva, però tampoc és res de l'altre món. El cas és que aquest vehicle ja tenia un seriós problema d'estabilitat que havia fet estimbar-se a més d´un.

El traste va quedar com el veieu, i el conductor, després de caure al riu des d'una alçada de 15 metres, només es va trencar la clavícula...

Record de comunió als Hostalets

En aquest record de primera comunió escrita pel nostre vell conegut capellà Josep Pubill Caminal, s'hi reflecteix la primera comunió i la confirmació de la Maria Pubill Llach, filla de la Palanca de Noves (Hostalets de Tost) i mestressa de l'Hotel Truc d'Oliana. No és que siguem massa religiosos a Salvem Tost però tantes de les proves de la vida passada de Tost ens arriben per documents escrits des de les parròquies. És curiós que la gent guardi aquestes coses...

Oliana ahir

Val, no és Tost, encara que és molt a prop. Aquest és el paisatge que oferia ahir el pantà d'Oliana cobert d' una boira espesa que es movia rapidament. Només volia que veiessiu les fotos que sóc capaç de fer amb la nova càmera que em va cagar el tió....no em deixeu que en pengi cap que no sigui tant bona com aquesta! Hem de pujar el llistó...

Ca l' Altimir de Castellar de Tost

Aquesta casa de Castellar és una de les més antigues de Tost ja que figura en la nostra documentació, al menys, des del 1730. Avui és propietat d'un dels germans Guitart la seva dona Àngels. Allà hi viuen amb els seus fills Marc i Arnau.

Abans d'aquesta familia però, hi van viure els Gaset-Company i després els Gaset-Espot. A en Francisco Gaset li hem demanat aquestes fotos i d'altres coses que anirem publicant.

1- Francisco Gaset a l'era de l'Altimir al 1945, 2-Josep Gaset Espot amb cosina Rosario al 1939, 3-Era de cal L'Altimir al 1948.

Dolmens, megàlits i tarters a Montant de Tost (2)

L'amic Antoni "Nosemresisteixnielgps" ha tornat a sortir de recerca megalítica amb un colega per Montant de Tost. Aquesta és una feina que tenim pendent, i encara que anem una mica guiats perquè aquests megàlits estàn tots identificats i catalogats pels especialistes, és una mica com trobar bolets: a vegades els trobes, a vegades no. L' Antoni està demostrant que té bon nas...

TARTER DEL CAP DEL BOSC: Cista del neolític, entre -2500 i el -1800, prop de l'ermita de St Germé. A les excavacions fetes per S. Vilaró i posteriorment per R. Vilardell s'hi trobaren ceràmiques i restes humanes.

TARTER DEL SERRAT DELS QUADRATS: Cista megalítica a 1285 metres d'alçada, edat de bronze, tomba col.lectiva de 10 metres de diàmetre. Les excavacions fetes per Serra Vilaró a primers del segle passat i les que va fer la Roser Vilardell al 1975, mostraren ceràmiques, una punta se sílex, cristalls de quarz i selenita i joies de bronze.
TARTER DEL CLOT DE LES BASSES 1: Neolític final, edat de bronze, entre el -2500 i el -1800, sembla ser un lloc d'inhumació col.lectiva, cista de 7,5 m de diàmetre. És curiós que els nostres prehistòrics els agradés tant l'alçada: aquest es troba a 1169 metres. Es va excavar per primer cop al 1978.

Les noces d'or de la Ramona i en Venanci

El 8 de desembre de 1918, la Ramona Baraut i Daina, pubilla de Cal Grau de Castellar de Tost, va trobar company en lo Venanci Guitart Casafont de Cal Guitart de Sorribes. Així es canviava el Baraut que havia dut aquesta casa durant quatre generacions i començava la saga Guitart. Com ja és habitual en aquesta familia, a voltes, elles els triaven a ells més baixets...: són més "monos"...
Dalt, veiem Cal Grau l'any 1968, data en que aquesta parella, que va tenir tres fills: Salvador, Montserrat i Juanito, es van tornar a casar a l'església de St Joan Baptista de Castellar de Tost.
A veure si ho faig bé (sino encara rebré): d'esquerra a dreta: Salvador Guitart; la seva esposa de Cal Maties dels Hostalets de Tost, Carmeta Pubill; el seu germà Tonet Pubill, que es va casar amb la germana del Salvador de Cal Grau, Montserrat, la esposa de l' altre fill de la casa, Carme Grau (quina casualitat el cognom també..) i el seu marit Juanito Guitart. Al centre i rodejant la parella de nuvis: la Carme Guitart, filla del Salvador i la Carmeta, la Montserrat Pubill, filla del Tonet i la Montserrat, i, al costat de la padrina, el Jesús Guitart, també fill de la Carmeta. A baix, i d'esquerra a dreta: l'Ignasi i el Jordi Guitart, fills del Salvador i el Joan, el Salvador i l' Esther, fills de la Carmeta. L' últim a la dreta a baix, l' Ignasi Pubill, fill de la Montserrat. Dit això, està "claríssim" que tenim aqui quatre families: Guitart-Baraut, Guitart-Pubill, Pubill-Guitart i Guitart-Grau (que els seus fills Joan i Ramon, no surten a la foto, perqué potser no havien nascut, no ho sé).
No m'agraden gaire les fotos de casoris (i els casoris tampoc) però d'una atacada en pilles una pila i s'en avança més. Bé i aqui tornem a tenir tota la colla i d'altres veïns i familiars, entre els quals hi destaco el padri Ignasi Pubill Arnau (al costat del nuvi Venanci) i jo, que també hi sóc en algún recó.

L' Església de St Joan Baptista de Castellar de Tost

De romànica res. I amb orígens romànics, doncs sembla que tampoc. Aquesta església, segons consta al document sota, es va començar a construir el 1875 arrel d'un acord escrit de col.laboració entre els habitants del poble de Castellar entre els quals hi ha representants de la majoria de les cases de llavors (cals Grau, Altimir, Tinet, Porta, Po, Xico, Joan..), i el resultat és aquest que veieu, una sola nau i un estil molt comú a la vall de Tost.
L' interior i ambientació evoca la parroquial de St. Marti. De fet, custòdia la majoria d' imatges que tenia aquesta altra i conté una rèplica del seu baldaqui.
Algú a Castellar segueix empecinat-da (eh Mercè?) en que l'església és sota d'advocació de St. Marti. Fals. Aquesta església està patronada per St. Joan Baptista, segons figura al Bisbat.

El seu estat de conservació, ja el veieu, és impecable. Els icones de les tradicions, es cregui en Déu o no, mereixen ser conservats encara que sigui per tenir un respecte als ancestres que els van desitjar construir.