Cal Gruel de Torà

Així era cal Gruel de Torà de Tost al 1994....

...i axí és avui, en fi, només sabem que el seu propietari deu tenir mal gust....

L'Hostal de Tost (3)

El passat 14 de Novembre prometiem ubicar i identificar aquest històric hostal, anomenat la Casa del Coll de Creus, que va ser pas de tants caminants i que és mencionat en molts mapes antics.

El cas és que ens el vam fer nostre quan, de fet, l'hostal pertany ja al terme de Lavansa i Fòrnols (espero que els nostres veïns ens perdonin...però ens feia gràcia...), molt a prop de les nostres fronteres.

Bé, la casa està com la veieu: feta pols...però la vista, la pau i la natura, no tenen paraules...

En el punt més alt, a 1517 metres d'alçada, el Coll de Creus. Gràcies de nou Joan!!

Els camins perduts

Ja fa potser més de cinquanta anys que es va acabar d' asfaltar la carretera C14, concretament en el tram Ponts-St Pere Codinet que es va fer aprofitant la construcció de l'embassament d´Oliana. En aquells temps, tots els camins que ens ha marcat el Juan Luis eren oberts: la gent transitava - majoritàriament a peu o en ruc- pels camins que unien els pobles i les cases de la vall de Tost i també pels camins que portaven a pobles veïns com Banyeres, Sorribes, La Barceloneta, St Julià de Garrics o Sisquer. L'accés a aquests darrers pobles des de Tost passa i passava, en alguns casos, per pujar i baixar del Puig de Serreïnes o gairebé.

Sisquer

La relació que unia aquests pobles amb els de la vall de Tost era estreta. A la gent de les cases de la part més oriental de Tost, els hi era més senzill interaccionar amb pobles i cases de la vall de Lavansa que amb els pobles més occidentals de la vall o amb la gent d'Organyà o La Seu d'Urgell.

Però les comunicacions ho poden tot. I així va ser com les carreteres van agafar força, la gent va deixar de transitar i els caminets rurals es van anar pendent. Tant és així que fins ara, era molt difícil anar-hi normalment, sense donar el tomb per l'altra banda.

Pont romànic del riu Bona

Aquest Agost, la nostra incansable familia de Torà, els del Campo, van poder establir contacte amb aquests pobles anomenats, fent la ruta a peu des de Torà i obrint i marcant (dues ratlles: vermell i blanc) part dels camins. Alguns dels que hi van parlar, encara recorden que els seus parents provenien de Cal Felip, de Cal Roqueta....Després d'això, van decidir col-locar la senyalització que veieu a dalt a la sortida de Torà de Tost, perquè tots els caminants que vulguin fer la ruta puguin disfrutar-la sense perdre's. A veure si no els tornem a deixar emboscar aquests camins...

Ermita de St Julià

Carbassó Farcit de Mongetes

El carbassó és molt comú als horts d'arreu i es recull de juliol a setembre. El seu fàcil cultiu, així com el de la mongeta tendra, provoca que, durant l' época mencionada, n'acabem tips de les dues coses i siguem més creatius a la cuina per acabar consumint-los.

El carbassó és molt baix en calories però aporta una gran quantitat de potassi, cosa que ens és molt necessària als que fem ús dels nostres muscles diàriament. Es sól recolectar de la mida d'un pam, però quan rep força aigua, s'arriba a fer molt gran en pocs dies. Es recull de la mata, fent-lo voltar sobre ell mateix fins que es despren fàcilment de la tija (eh Juanito?) i quan és de gran tamany, no només en podem fer sopes fredes, xamfaines o arreboçats...Avui us presentem un plat que hem aprés a Cal Plassó de Torà de Tost, de la mà de la Mari Carmen. Boníssim!!

Ingredients per a sis persones: Un súper-carbassó de dos pams, 400 gr de mongeta tendra, dues cebes mitjanes, una cabessa d'alls tendra, pa ratllat, formatge ratllat, mantega, oli, sal, pebre, dues fulles de llorer i orenga fresc.

El carbassó i la mongeta tendra és acabada collir. Si no és així, la mongeta caldrà bullir-la abans en aigua, cosa que aqui no ens ha calgut fer.

L'orenga és en flor i acabat també de collir. N'hi ha molt a Tost enguany. Si el poseu de pot, no en poseu tant perquè us contaminaria el sabor del conjunt.

Aquest plat accepta qualsevol farcit perquè la cobertura del carbassó és molt consistent. La Mari Carmen moltes vegades el fa amb restes d'arròs o altres plats cuinats que li han sobrat. Sempre li queda bé.

Els masos de la Bastida: Cal Puy

Cal Puy, una de les cases que conformaven el que s'anomenava "Els Masos de la Bastida de Tost" juntament amb Cal Cunilleres, Cal Culties, Cal Vila, Cal Ponet i la Barraca del Serradal és avui propietat -creiem-de Franscec Pascuet, que ha començat a arreglar-la (per sort).

La casa va quedar deshabitada al 1942 quan els últims vells que la moraven (el Pere Calvet i la Rosa Fité) no van poder continuar la seva vida en un lloc tant desolat (quasi tots els fills havien emigrat a l'Argentina) i van haver-se de traslladar a Cal Maties, als Hostalets de Tost, on vivia la seva filla Maria, que ja feia molts anys que s'havia casat amb l'Ignasi Pubill de Cal Taberner de Tost.

L'estiu de 1954, un dels fills de Cal Puy emigrats a l'Argentina, en Pere Calvet Fité, va tornar a Tost per asistir a les noces dels seus nebots, el Tonet i la Carmeta de Cal Maties, que es casaven respectivament amb la Montserrat i el Salvador de Cal Grau. Ho va fer acompanyat de la seva esposa, la Maria Ponsà. El Pere és l'home que sembla que va vestit en pijama: es veu que era moda a l'Argentina. Al voltant d'ell hi veiem a la seva dona (a terra), el Salvador Guitart de Cal Grau, la futura esposa d'aquest, la Carmeta de Cal Maties, el Maties i els seus pares (darrere) i seus els fills petits al voltant.
La Maria Ponsà i el Pere Calvet, van provocar una excurssió festiva a Cal Puy de tota la familia en ple. El Juanito i el Nasiet van caçar cinc conills que van ser cuinats en arròs, en els prats de Cal Puy.
Fins i tot la Pepeta, la dona del Maties, hi va assistir. I encara que no ho sembli per les cares que alguns posen, s'ho van passar molt bé.

El Pere va poder tornar a veure vi en porró (que suposo que a l'Argentina no ho feia) i el Salvador i el Maties el van acompayar amb la garrafa i la bota.

És curiós però tot això ens ho ha explicat la Montserrat Guitart que no hi era aquell dia: ella s' havia escapat amb el Tonet a ballar a la Festa Major de Manresa...

Torà de Tost: La rectoria, cal Benet i cal Canonge (2)

Bé, doncs la Natàlia ha contestat...i ho ha fet a l'estil del que és: la millor arquitecte de Tost! , i aqui teniu el seu comentari transcrit fidelment: "Romàntica o no...però tinc clar que Cal Benet és una de les cases més boniques de Torà, per no dir la que més. Tal i com ja s'ha apuntat, és la única casa del poble que té un sostre de terra i que encara es conserva.

El conjunt engloba el graner, l'estable i la vivenda de la familia. Des de fora és formalment molt cuca i la seva forma en L crea un espai central molt acollidor. Però no és fins que no entres dins de la construcció que trobes aquests petits tresors que et fan viatjar fins a aquella época i imaginar-te cóm vivien: un prestatges fets a mà perfectament encaixats a una de les cantonades, un antic forn o les escales a través de les quals s'accedia a la planta superior, et fan veure lo bé que trevallaven en aquella época, tot i els pocs estris que tenien.

En aquesta imatge, veiem la diferència entre una teula feta avui mecànicament i l' altra feta llavors de manera artesana.

Les bigues han anat flexant, el sostre va caient, les pedres van cedint...però després de tant temps, és un orgull per als nostres avantpassats que encara es puguin diferenciar les diverses estances de la vivenda. Aqui es demostra la feina ben feta!

De la Rectoria només en queden les cantonades...aqui comprovem que bé es lligava una paret amb l'altra i també els problemes que hi ha amb el morter de calç en els murs de la façana. Entre les runes, si un s'hi fixa, es pot veure un mur interior que fa pensar que, tot i les seves petites dimensions, hi havia diferenciació d'estances interiors.

De cal Canonge, no sé dir-ne gran cosa més del que es veu a simple vista: una construcció inmensa que ni tant sols m'he atrevit a dibuixar!"

Gràcies Natàlia: mirarem de no molestar-te més...

Torà de Tost: La rectoria, cal Benet i cal Canonge

Tres construccions que deurien ser de les cases grans de Torà de Tost, totes tres datades de finals del s. XVIII ó primers del XIX, i totes elles situades a la part baixa del nucli del poble. No en sabem massa d'aquestes cases, només el que podem veure ara.

Cal Benet, segons la Natàlia, la millor de Torà sense dubte: per la distribució, la vista a la muntanya i a Castellar i el seu aspecte (una mica romàntic, com ella), qué ens pots comentar Nat?

El sostre de Cal Benet, bastant ben conservat dins el que tenim, és encara de terra!! La part de darrera de la finca, dóna a entendre on conreaven el seu hortet a cal Benet, cóm estàn de ben fets els murs de contenció i amb quina cura es va construir aquesta caseta.

La Rectoria, el pobre capellà que l' habités, segur que s'estava més a Cal Canonge....i si no, perquè es diu així?

Cal Canonge, una de les cases més importants de Torà i potser la més gran. Només en conserva la façana sud. Posseïa grans extensions de pastura i diverses cases de masovers que compartien amb els de cal Serradal. És el punt més baix del nucli del poble.

Dolmens, megàlits i tarters a Montant de Tost

No em pujaria de paquet dalt d'una trialera per un cami pedregós i malparit ni que em matessin però l'Antoni "Nosemresisteixnielgps" sembla haver nascut amb la moto-pija enganxada al cul....Així va ser com aquesta patrulla motoritzada va anar a cercar alguns elements arqueològics per encàrreg i que també anirem compartint amb vosaltres.

DOLMEN DE COLLDARNAT: Neolític entre -2500 i el -1800, lloc d'enterrament possiblement col-lectiu, dolmen. Les lloses interiors estàn caigudes, però en conserva la llosa superior caiguda d'un costat. Ja va ser excavat per l'arqueòleg Serra Vilaró al 1917 i va trobar restes de collarets, armes de sílex i bronze i alguna ceràmica.
TARTER DEL CATAPLÀ: Neolític entre -2500 i el -1800, cista, conserva una sola llosa lateral en mig d'un munt de pedres. Serra Vilaró també hi va trobar restes de bronze i elements decoratius fa més de cent anys i R. Vilardell la va tornar a examinar l'any 1979.

EL CUCUT: Neolític, mateixa época que els anteriors, tarter, conserva la cambra interior que posteriorment va ser utilitzada com a cabana.

DOLMEN DE ROCAFORADADA DEL SERRAT DEL TRUTXEU: Neolític, mateixa época que els anteriors, dolmen, possiblement lloc d'enterrament col-lectiu. També Serra Vilaró i R. Vilardell el van excavar. És una cambra pirenaica, avui tapada, on només es veuen les lloses laterals d' en peus i la llosa posterior que està trencada i a terra.

SERRAT DE LA PEDRA FOGUERA: Neolític, destruït, les coordenades ens marquen aquesta pila de pedres que veieu. Ni l'Antoni ni jo em vam quedar gaire convençuts de que efectivament fos això el que buscàvem però el paisatge està prou bé aqui a 1370 metres d'alçada...